Pete Noguer: El Nou Messies (Per ser interpretat)

Era la primera vegada que assistia a una reunió. Es preveia tensa i complicada. Quan Pete Noguer va entrar a la sala un aire de confiança va bufar l'anim dels presents. Va seure i amb rostre hieràtic va seguir les violentes discussions dels seus companys. Era un home fort. Les baralles no l'afectaven.

Després d'hores de deliberacions van arribar al punt més complex i difícil de l'ordre del dia. Acceptar o no acceptar. Aquesta era la qüestió. Els participants s'abrandaven calorosament, s'acusaven' s'interrompien, s'assenyalaven inquisitorialment, els pares volaven, les veus cridaven, els bolígrafs rebotien contra la taula. els cops se sentien de molt en lluny. A la sala hi feia calor, la taula s'havia empetitit i en qualsevol moment una ma podia impactar a la galta d'algú altre. Els del si imposaven la seva majoria, els del no paralitzaven la presa de decisió. Llàgrimes de rabia. Suor d'indignació.

Pete Noguer amb un gest de cirurgià es va treure les ulleres incorporant-se just per recolzar els palmells de les mans a la taula. La sala va emmudir. Va mirar als ulls als seus companys i després d'un segon de silenci va dir:

- No ho sabem potser ens ho hauríem de mirar.

Una llum va il·luminar la sala. Una força va comprimir l'aire fins ensordir les paraules. El temps es va parar, i les idees i els sentiments i les propostes i les mirades fins-hi tot els renecs que feia la panxa d'un dels experts que no havia esmorzat.

2000 mil anys de cristianisme i finalment Déu havia tornat a enviar al seu fill a la terra. Pete Noguer era l'home, el guia el savi El Moisès del Cristianisme el Dalai del Budisme el Bisbal de la Chenoa. Ho era tot l'equilibri la prudència el coneixement la saviesa l'experiència. El futur.
Ara ja tot tenia sentit els estudis les hores de feina sacrificar la família aguantar els insults els improperis. Tenia sentit la vida l'existència del esser humà el temps l'ànima l'assassinat d'en Kenedy. Tot va prendre forma.

En aquell breu espai temps en que tot es va paralitzar en que les boques van quedar obertes i les ments en blanc, en que ningú va saber que dir ni que fer Noguer va aixecar-se i va marxar aquell cop per la porta.

Coltrane Naima:  https://youtu.be/QTMqes6HDqU

Obert diumenges i festius

Obrir la botiga els festius a la tarda era l'oportunitat d'encarar el negoci a un perfil de client diferent. Aquesta era la idea que s'anava repetint com si fos un mantra. De fet sabia que era l'única oportunitat de poder quadrar els números del lloguer de la botiga, el pis, el préstec que li van fer els que el van portar a Catalunya, menjar, vestir la família i enviar algun caler, de tant en tant, cap a casa.

Havien vingut a fer diners. No hi havia horaris. Ni dies de festa ni mals de cap ni grips ni malalties. No hi havia excuses. La seva obligació era estar al peu del negoci i així ho faria fins a poder reunir la quantitat suficient per tornar a casa i no haver de treballar mai mes.

El client de diumenge tarda era diferent. Consistia, clarament, en parelles que hi anaven per comprar ampolles de ginebra i refresc. D'altres xocolata i dolços. N'hi havia de sibarites que agafaven una ampolla de cava i qualsevol producte de la prestatgeria gurmet. De tant en tant pel mig de la cua es colava algun despistat que agafava pernil dolç o menjar de gat i que es trobava immers en un mar de passions desenfrenades que esclataven grollerament al seu voltant.

Des de la caixa li agradava veure com, impacients, començaven a alliberar la passió de manera descarada. Habitualment interminables petons amb llengua que finalitzaven amb un sonor petar de llavis. En alguna ocasió mans viatgeres es desplaçaven cap a sota la roba intentant descobrir que els portaria el futur més immediat.

Ell es quedava amb les cares i quan podia amb els noms. Els retrobava un cap de setmana i un altre aprovisionant les hores següents. De tant en tant una parella deixava de venir. Al cap d'uns mesos un dels dos tornava a la botiga, sempre diumenge a la tarda, amb un nou acompanyant per comprar si fa o no fa els mateixos productes.

Es generava un cercle natural que reconduïa les parelles de diumenge a la tarda a dissabte al matí. I anys més tard a, puntualment, la tarda-vespre d'algun dia entre setmana. Els productes també evolucionaven: D'alcohol i dolços a pasta i vi per acabar comprant, algun dimecres al vespre, un paquet de croquetes o algun cartó de llet.

Venien ja amb els seus fills per comprar algun producte d'urgència i aprofitaven la cua per premiar-los amb un xupa Chup o una gominola.

Va ser la tarda d'aquell dia de Sant Esteve, quan va veure entrar a la gran dels Feliu, que va entendre que tot havia acabat. S'havia completat el cercle. Els fills d'aquells que havien comprat a la botiga els diumenges a la tarda, tornaven, altre cop, a abastir-se dels mateixos productes. Novament llengües a la cua. Mans viatgeres i mirades apassionades. Tornava a començar un nou cicle i ell era allà, com sempre, treballant diumenges i festius per pagar un lloguer infinit, un deute etern i seguir enviant 4 duros de misèria al seu país d'origen per no poder tornar mai més.

Italian boy (Per ser Interpretat)

La seva vida es dividia en tres colors:

Vermell passió, blanc puresa i verd natura.

El seu menjar espagueti

La seva moto la Vespa

El seu mite Rafaela Carrà

Una película Novecento

Un vi Lambrusco

Les sabates: Martinelli

l roba, sempre, Massimo Dutti.

Un cantant Umberto Tozzi. Reconeixia la importancia de Verdi i Puccini. Fins-hi tot la transcendencia de Ritta Pavone però cap músic del passat havia marcat la seva vida tant com Umberto Tozzi. Després va venir Franco Battiatto i el descobriment de Totto Cotugno, Albano i Romina i Gigliola Cinquetti.

Ara Andrea Boccelli li posava els pels de punta, però qui de veritat l’emocionava era Eros Rammazoti. El Romà era qui omplia amb la seva veu l’MP3. Amb la seva cara les parets de l’habitació i amb les seves frases l’anim del dia a dia.

Se sabia de memoria els diàlegs del Padrino, de les tres pel.licules, i tots els gags de Fernandel a don Pepon.

Poc s’imaginava quan va obrir la porta de l'aula que quedaría hipnotitzat per aquella noia rossa amb camisa a quadres faldilla curta texana i botes camperes sota genoll. Va quedar mes impressionat que’l primer cop que va veure la galería dels suficcis, va escoltar Enrico Carusso o va sentir el suau tacte del seient de pell d’un Ferrari.

Aquella noia de cabells ondulats, grotesques boluptuositats i explicita masticació de xiclet, que abraçava contra el seu cos una carpeta de Justin Biever, havia entrat al seu cor a la velocitat d’un vehicle de la Nascar.

Dret, a la porta, amb la mirada clavada en ella i sense poder vadar boca va sentir que aquell era el primer xoc cultural que vivía a la seva vida.

Vinicio Capossela Che Coss'è l'amor: https://youtu.be/v55g74Oi8qs