Vermell
passió, blanc puresa i verd natura.
El
seu menjar espagueti
La
seva moto la Vespa
El
seu mite Rafaela Carrà
Una
película Novecento
Un
vi Lambrusco
Les
sabates: Martinelli
l roba, sempre, Massimo Dutti.
Un
cantant Umberto Tozzi. Reconeixia la importancia de Verdi i Puccini.
Fins-hi tot la transcendencia de Ritta Pavone però cap músic del
passat havia marcat la seva vida tant com Umberto Tozzi. Després va
venir Franco Battiatto i el descobriment de Totto Cotugno, Albano i
Romina i Gigliola Cinquetti.
Ara
Andrea Boccelli li posava els pels de punta, però qui de veritat
l’emocionava era Eros Rammazoti. El Romà era qui omplia amb la
seva veu l’MP3. Amb la seva cara les parets de l’habitació i amb
les seves frases l’anim del dia a dia.
Se
sabia de memoria els diàlegs del Padrino, de les tres pel.licules, i
tots els gags de Fernandel a don Pepon.
Poc
s’imaginava quan va obrir la porta de l'aula que quedaría
hipnotitzat per aquella noia rossa amb camisa a quadres faldilla curta texana i botes camperes sota genoll. Va quedar mes
impressionat que’l primer cop que va veure la galería dels
suficcis, va escoltar Enrico Carusso o va sentir el suau tacte
del seient de pell d’un Ferrari.
Aquella
noia de cabells ondulats, grotesques boluptuositats i explicita
masticació de xiclet, que abraçava contra el seu cos una carpeta de
Justin Biever, havia entrat al seu cor a la velocitat d’un vehicle
de la Nascar.
Dret, a la porta, amb la mirada clavada en ella i sense poder vadar boca va
sentir que aquell era el primer xoc cultural que vivía a la seva
vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada