Obert diumenges i festius

Obrir la botiga els festius a la tarda era l'oportunitat d'encarar el negoci a un perfil de client diferent. Aquesta era la idea que s'anava repetint com si fos un mantra. De fet sabia que era l'única oportunitat de poder quadrar els números del lloguer de la botiga, el pis, el préstec que li van fer els que el van portar a Catalunya, menjar, vestir la família i enviar algun caler, de tant en tant, cap a casa.

Havien vingut a fer diners. No hi havia horaris. Ni dies de festa ni mals de cap ni grips ni malalties. No hi havia excuses. La seva obligació era estar al peu del negoci i així ho faria fins a poder reunir la quantitat suficient per tornar a casa i no haver de treballar mai mes.

El client de diumenge tarda era diferent. Consistia, clarament, en parelles que hi anaven per comprar ampolles de ginebra i refresc. D'altres xocolata i dolços. N'hi havia de sibarites que agafaven una ampolla de cava i qualsevol producte de la prestatgeria gurmet. De tant en tant pel mig de la cua es colava algun despistat que agafava pernil dolç o menjar de gat i que es trobava immers en un mar de passions desenfrenades que esclataven grollerament al seu voltant.

Des de la caixa li agradava veure com, impacients, començaven a alliberar la passió de manera descarada. Habitualment interminables petons amb llengua que finalitzaven amb un sonor petar de llavis. En alguna ocasió mans viatgeres es desplaçaven cap a sota la roba intentant descobrir que els portaria el futur més immediat.

Ell es quedava amb les cares i quan podia amb els noms. Els retrobava un cap de setmana i un altre aprovisionant les hores següents. De tant en tant una parella deixava de venir. Al cap d'uns mesos un dels dos tornava a la botiga, sempre diumenge a la tarda, amb un nou acompanyant per comprar si fa o no fa els mateixos productes.

Es generava un cercle natural que reconduïa les parelles de diumenge a la tarda a dissabte al matí. I anys més tard a, puntualment, la tarda-vespre d'algun dia entre setmana. Els productes també evolucionaven: D'alcohol i dolços a pasta i vi per acabar comprant, algun dimecres al vespre, un paquet de croquetes o algun cartó de llet.

Venien ja amb els seus fills per comprar algun producte d'urgència i aprofitaven la cua per premiar-los amb un xupa Chup o una gominola.

Va ser la tarda d'aquell dia de Sant Esteve, quan va veure entrar a la gran dels Feliu, que va entendre que tot havia acabat. S'havia completat el cercle. Els fills d'aquells que havien comprat a la botiga els diumenges a la tarda, tornaven, altre cop, a abastir-se dels mateixos productes. Novament llengües a la cua. Mans viatgeres i mirades apassionades. Tornava a començar un nou cicle i ell era allà, com sempre, treballant diumenges i festius per pagar un lloguer infinit, un deute etern i seguir enviant 4 duros de misèria al seu país d'origen per no poder tornar mai més.